Certament, les migracions han estat una constant en la història i ho segueixen essent. A hores d’ara uns 200.000.000 de persones, un 3,1% de la humanitat són migrants i la seva xifra s’ha duplicat en els darrers vint-icinc anys. A aquest augment hi correspon també un relatiu canvi de la tipologia migratòria: augment de la presència femenina i menor durada relativa de les migracions, abandonant el «per tota la vida» d’abans, a causa de la major facilitat de transports i comunicacions.

La riquesa de les migracions, entesa en aquest cas des d’una òptica estrictament econòmica, resulta innegable: beneficia en gran manera al país receptor i també ho fa, malgrat que en menor mesura, amb el país de sortida.

Pel que es refereix al país d’origen, hi ha quelcom difícil de mesurar com és la pèrdua de persones preparades que emigren a la recerca de feina i de millors condicions de vida, mancança que es fa evident sobretot quan parlem de la «fugida de cervells» que es notaran a faltar en l’assoliment del progrés tecnològic del país.

Tanmateix, si ens referim a un altre aspecte, com és el de les remeses enviades als països de origen, els guanys resulten ben evidents. D’acord amb les dades publicades per Koser, tals remeses suposen, des del punt de vista bancari, uns 200.000 milions de dòlars per any als quals s’hi hauria d’afegir uns 250.000 milions de dòlars més en concepte de remeses informals consistents en diner en efectiu i mercaderies aportats pels migrants durant els viatges a la seva terra de naixement. Si comparem aquestes xifres amb les que els organismes internacionals donen a conèixer referides a l’Ajut Públic al Desenvolupament -Ayuda Oficial al Desarrollo (AOD)- ens adonem que les transferències formals suposen tres vegades més i les informals quatre vegades més que l’AOD. No hi ha dubte que els ciutadans emigrats del Tercer Món són els primers, i de llarg, en ajudar-se a ells mateixos.

Pel que fa als països receptors, els guanys són de tota mena i els podríem concretar en el reequilibri de les envellides piràmides de població, en l’estalvi de formació -la inversa del problema assenyalat abans pels països de sortida-, la possibilitat d’emplenar llocs de treball rebutjats per la població autòctona i, d’una manera més que considerable, en les aportacions extraordinàriament més grans que fan a les arques públiques en comparació als serveis que en reben. Contràriament al que en ocasions percep l’opinió pública, generalitzant exemples molt concrets, les cotitzacions a la seguretat social i els impostos pagats pels immigrants superen en notables quantitats les despeses generades pels serveis que l’estat del benestar els hi ofereix.

També, en darrera instància, i en referència al concepte de «necessitat» no hi ha dubte de que es produeix en ambdós sentits. Per part dels països del Sud, perquè els hi cal compensar amb les migracions dèficits de llocs de treball, de divises, d’adquisició d’habilitats laborals i perquè sobretot, d’aquesta manera, contrapesen les desiguals relacions que des del Nord els hi fem mantenir en els àmbits comercial, industrial i financer. Per part nostra, el mercat laboral precisa cada cop més dels nouvinguts als quals lògicament se’ls ha d’oferir totes les facilitats de documentació per no caure en la discriminació, els abusos, i d’una manera especial, per evitar la mort de molts éssers humans que legítimament volen venir.

Però al marge de les mútues necessitats hi ha la inexorable exigència de convertir aquest món globalitzat no tant sols en un espai de lliure circulació de mercaderies, capitals, empreses i tràfics de tota mena sinó també de lliure circulació de les persones que són, com resulta obvi, les que donen sentit a tota l’activitat econòmica i política.